"Realment, ens falta molt per descobrir. Voleu fer-ho amb mi?"

dimecres, 6 de març de 2013

El Nom


Qui ho havia de dir que del tòpic tema d'escollir el nom d'un fill se n'escriuria una obra de teatre. Doncs així mateix ho van fer els francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, i seguidament, en Joel Joan, com a director teatral novell, s'ha atrevit a portar-la al Born de Barcelona (Teatre Goya). Aquesta comèdia està adaptada per Jordi Galceran, que tots el coneixereu per la meravellosa comèdia "El mètode Grönholm".

Ja fa temps que em rondava pel cap anar-la a veure. Sí, ho reconec, sóc bastant fan de la feina d'en Joel Joan, tant com actor o com a director. M'encanta el seu estil de pel·lícules i sèries, i sobretot els temes que toca. Malgrat tot, sé de molta gent que no els hi acaba de fer el pes. És d'aquelles coses que dius o t'agrada molt no t'agrada gens. 

I us preguntareu de què va, perquè no es pot arribar gaire lluny només parlant d'un nom. Aquesta també va ser una de les qüestions que em ballava pel cap abans d'entrar a la sala: em picava la curiositat de cap a on l'enfocaria. Us faig un breu resum: S'obra el taló i ens situem al pis d'en Pere (Xavi Mira) i la Isabel (Sandra Monclús) situat al barri més "piji-progre" de la ciutat. Ell és professor d'universitat i ella és professora d'institut, i estan casats amb dos fills. Avui han organitzat un sopar juntament am el Vicenç (Joel Joan) - germà de la Isabel i treballa en el sector immobiliari - i la seva dona que està embarassada. També conviden en Claudi (Lluís Villanueva) millor amic de la Isabel. Tot comença arran de la pregunta més esperada que fa la gent quan algú està esperant un fill. Com es dirà la criatura? Quan descobreixen el nom es comença a escalfar l'ambient, ja que el Pere està totalment en contra. A partir d'aquí, es comencen a treure tots els draps bruts entre ells i a desvetllar tots aquells secrets interiors que no s'havien atrevit a dir mai. La visió de l'espectador va canviant de perspectiva cada moment: és un no parar. 

A part de riure, el qual està assegurat, l'obra et fa ballar el cap amb algunes preguntes interessants: quan un nom és políticament correcte i quan no? Què amaguen els nostres amics de nosaltres? I la nostra parella? Cal dir-nos el què pensem? 

Tots els actors estan molt ben elegits. Per mi els més bons son el Vicenç i el Pere i la seva relació de discussió continua. I del monòleg de la Cuca, la dona del Pere al final, és boníssim.

Cal avisar-vos que d'aquí 4 dies s'acomiaden del teatre on estan establerts en aquests moments i comencen una tour pels teatre de Catalunya durant uns mesos. Així, que afanyeu-vos i aprofiteu l'ocasió que en aquests moments les podeu trobar bé de preu.

Molt recomanable!


dimarts, 26 de febrer de 2013

Exposició Premis LUX



Des de fa temps que segueixo bastant les exposicions que es fan al Palau Robert. A part de ser gratuïtes, que en aquests moments s'agraeix molt, són de bon veure i molt diverses. Aquest cop vaig anar a veure "20 anys de Premis LUX. Una mirada a la fotografia professional".

Els premis Lux són aquells guardons que s'entreguen als fotògrafs professionals per premiar el seu talent en alguna de les seves millors fotografies. 

El que té d'especial aquest petit recull de fotografies premiades per experts és que es pot veure l'evolució d'aquestes dins els canvis social i tecnològics que hem sofert. És a dir, no només es tracte del canvi de la fotografia analògica a la digital. El material seleccionat es troba entre l'any 1993 fins al 2012.

Els temes tractats van des de la publicitat i la moda fins l'alimentació, l'esport, sectors industrails entre d'altres.

Aprofiteu per escapar-vos-hi! Teniu temps fins el 28 d'abril del 2013.


Boníssima fotografia realitzada per encàrrec de la marca Rimmel
Penelope Cruz

dissabte, 16 de febrer de 2013

L'esquena més estimada (Love is back)


14 de febrer. Sant Valentí. Dia important per a moltes parelles per demostrar-se el seu amor recíproc. Tot i que no estic gaire a favor d'aquesta celebració, (podríem dir que sóc més de Sant Jordi), ahir vaig decidir unir-me als esdeveniments i dirigir el meu amor cap algú. Com que en moment no tinc parella i es tracta de donar felicitat a una altra persona, finalment vaig trobar el meu objectiu. Vaig destinar el meu amor cap a una noia que vaig conèixer ahir: Louise Sansom.

Pels que no la coneixeu Louise Sansom és membre del grup Anímic i feia temps que patia una maleïda malaltia d'esquena. Aquesta no la deixava fer vida normal, sobretot aquest últim any, i a causa d'això va haver d'operar-se a una clínica privada. El cost va ser de 23.800 €, una bestiesa de diners que molts de nosaltres ens costaria d'assumir en aquest moment. Fent pinya amb la família i el seu grup d'amics van intentar fer recol·lecte i  a partir d'aquí va aparèixer la genial idea de muntar un concert benèfic.


El que no s'haurien pensat mai des de bon principi és que acabarien amb un cartell d'aquest nivell. Només cal dir dues paraules: sold out.

A les 21h del vespre, ja estàvem esperant amb candeletes rebre la protagonista totalment recuperada i envoltada d'amics. I així ho va fer, ens ho va mostrar amb un moviment de malucs i un somriure preciós de felicitat. Realment, ens va ensenyar que estava en plena forma cantant noves cançons d'Anímic, darrera la bateria. Un exemple de superació.


La persona que va fer calla i gaudir d'un silenci sepulcral dins la Sala Apolo va ser ella: Sílvia Perez Cruz amb "Corrandes a l'exili", juntament amb Refree, un duet espectacular. Combinació perfecta la de la guitarra elèctrica i la veu de la Sílvia. Aplaudiment màxim.

Sí, sí hi aquí va ser on Louise ens va presentar amb una admiració increïble a l'experiència Sewards. Amb quatre cançons ens va demostrar que es movia per una altra galàxia.

El trio més divertit de la nit va ser Joan Colomo amb els seus dos amics de la infància: amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Mau Boada (Espirit), els quals es van dedicar a canviar de posicions sobre l'escenari. Ens van cantar algunes cançons com "El Xiprer" i una nova del Eril.

I per últim, van deixar dos dels grans Mishima-Za. No era el primer cop que veia aquest duet de grups increiblement compatible. Els que vam assistir al concert de Nadal de Mishima al Coliseum, ja sabíem de que anava. Una aposta segura d'èxit. El públic estava com boig esperant aquest moment que marcava el final del concert. Tots ens vam quedar sorpresos quan, a part de cantar el "Qui n'ha begut", van fer un remember amb cançons dels 80 "Every breath you take" i "Boys". Sense paraules.


No podem oblidar tampoc els moments més tendres de la nit amb llagrimeta inclosa. Ferran Palau, membre d'Anímic i home de la Louise, cantant una cançó d'amor dedicada a la seva dona. Però abans de començar ens diu: "Tot i que odio les cançons d'amor, és inevitable fugir d'elles amb una dona com la que tinc". Només per sentir aquelles paraules, ja val la pena celebrar el Sant Valentí.

En resum: Gran concert. Grans músics. Gran dia de Sant Valentí. Gran públic. I per descomptat gran Louise.




*Fotografies: Xavi Torrent

dimarts, 12 de febrer de 2013

Xerrada amb Enric Jové

Abans de res mireu aquest vídeo...


Una campanya tan senzilla com aquesta pot fer miracles. Es tracte d'un simple karaoke amb 13.500 persones concentrades al mig de la famosa plaça de Trafalgar Square de Londres per promocionar una companyia de mòbil. Aquesta vídeo va tenir milions de visites al Youtube. Una bestiesa!

Us preguntareu per què us poso aquest enllaç, no? Tot ve, perquè aquest dijous vaig apuntar-me a una xerrada amb Enric Jové al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona organitzada pel Club Tr3sc. L'acte consistia en una entrevista en directe amb el famós publicista i director de la seu de Barcelona de l'empresa Maccann Erickson. L'entrevista estava guiada per Miquel Cuaranta i l'acompanyavem amb un tast de vins a mà del Celler Tomàs Cusiné. Per cert, el vi blanc em va agradar força.

Fotografia del Tr3sc
Enric Jové és un cul inquiet: va començar la seva carrera dins al món de la banca, treballant per entitats com la Caixa de Pensions o Banc Sabadell. Això, segurament ha provocat aquest odi cap aquest sector el qual va mostrar amb tota naturalitat. Segons ell, un banc pots treballar un dia de director de màrqueting i l'endemà et poden posar com director de recursos humans, sense cap mena de criteri. Tot i abandonar aquest sector el qual havia dedicat una part de la seva vida, no li ha anat pas malament, ja que es troba en un dels punts més alts del món de la publicitat. La publicitat l'ha ajudat a controlar les seves inquietud diàries començant nous projectes i enfrontant-se a nous reptes.

Realment, per arribar a on està en aquests moments ha de ser un treballador nat i tenir una bona visió de l'èxit. Unes de les frases que va dir i que em va quedar marcada va ser que ell no creu en la famosa dita que dels fracassos se n'aprèn. Segons el seu parer, s'aprèn molts més dels èxits. És una visió molt optimista i positiva en un grups de treball. Tot i això, ens va dir que també havia tingut fracassos. Per exemple, va ser en una campanya en la qual havien de tenir molt èxit de visites per Youtube i d'altres mitjans similars. Van passar completament desapercebuts a causa un noi cordovès que va fer un vídeo casolà just quan tornava de festa, demanant als portés que l'acompanyessin a comprar la roba que s'havia de posar per anar a la discoteca, ja que no el deixaven entrar. Aquest noi amb un vídeo mal fet i una mica graciós va tenir més de 100.000 visites i va revolucionar les xarxes socials durant uns dies. Aquí ens demostra que al món de la publicitat l'única competència és el talent. Una persona amb un vídeo casolà pot fer la competència a tot un grup de creatius i amb gran quantitat de diners invertits. Però prefereixo que el jutgeu vosaltres mateixos:


Un altre exemple com aquest és el noi el que li van trencar la guitarra en un viatge amb avió, i la companyia aèria no li volien pagar la reparació. Per aquesta raó, va fer aquesta cançó, la qual va tenir molta tirada i l'empresa va acabar pagant-li el que demanava:


També vam tocar el tema sobre la importància de l'era digital a totes les empreses. Actualment, l'Enric remarca que existeix una gran dificultat per part de les empreses a integrar adequadament part de les TIC i de treure el màxim profit. Pel que fa als mitjans de comunicació, creu que l'únic que s'ha adaptat força bé a la nova era digital és la radio, per mitjà de la radio per Internet. El cas de la premsa escrita és nefast, ja que tenen un becari escrivint les notícies penjades a la web, que són les que acaben arribant a més gent, i en canvi deixen el bons periodistes i amb experiència per escriure la premsa impresa que potser triga més de 20 hores a arribar a les mans dels lectors. Si no canvia aviat, aquest mitjà es morirà lentament. Portant aquest tema al seu cantó, ens comenta que ell sap que té més mancances en quan a la tecnologia que un noi 20 anys més jove que ell. Per aquesta raó, en el seu despatx elimina barreres jeràrquiques i escolta de la mateixa forma a tothom, fins i tot al becari que acaba d'entrar el qual et pot ajudar a resoldre alguns problemes de forma molt més ràpida.

Tema xarxes socials, pensa que la majoria d'empreses tenen un problema greu i no saben ni com fer-les servir. Només es preocupen de tenir més seguidors que el veí, que en comptes de fixar-se en el contingut que s'hi penja.

Per l'Enric Jové el futur de tot està en les aplicacions dels mòbils. Tothom té mòbil i el porta cada dia a sobre. És l'aparell que està més en contacte amb les persones. Aquí és on les empreses haurien de fixar els seus objectius.

Com a publicista, està a favor d'eslògans que no canviaran mai com el Just do it de Nike, o el Think different de Apple. S'enriu i valora com un fracàs total el llest que va voler canviar un eslògan de la marca Adidas, el famós Imposible is nothing.

Està en contra del anuncis com Envàs on vas, i tots els diners invertits a darrera de una dolenta campanya juntament amb els polítics que hi ha darrera d'aquesta.

Una de les coses que em va sorprendre més i que no em va agradar gaire és com va criticar un dels seus clients davant de tots nosaltres sense pèls a la llengua. En aquest cas parlo de David Bisbal. Ens va explicar una anècdota que va tenir amb ell a Londres al seu concert, deixant-lo en una mala posició i qualificant de dolenta la seva música. No és que jo sigui una fan d'aquest cantant, però em va semblar malament el comportament que va tenir en aquell moment amb un dels seus clients. En el meu cas, mai se m'hagués ocorregut parlar d'aquesta forma amb públic davant de unes 30 persones. Això, va ser l'únic que em va sorprendre en sentit negatiu.

Va ser una bona conferència i interessant. El món de la publicitat sempre m'ha cridat l'atenció, la manera com una simple idea pot arribar a captivar a tanta gent.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Sí, Primer Ministre

Com de costum a casa meva des de fa uns anys, ens regalem entrades de teatre per Nadal. D'aquesta manera oblidem les nostres esgotadores feines per unes hores i gaudim d'una nit de cultura amb família. Ahir, justament, va ser el dia de gaudir del regal. Em sembla que érem uns 20! Hi érem tots: des de les meves àvies de 86 anys fins el meu cosí petit. Bé, ja no és tan petit, ara que ho penso farà 18 anys d'aquí dos dies... Anem al gra.

Aquest any l'obra escollida va ser Sí, Primer Ministre dels autors Anthony Jay i Jonathan Lynn i amb director Abel Folk. De cap de cartell hi han posat a Joan Pera envoltat de grans i reconeguts actors catalans. Haig de confessar que mai havia estat gaire fan de Joan Pera fins el dia que el vaig veure en directe a l'obra el Joc dels idiotes. En aquell moment vaig descobrir un gran actor, i vaig esborrar tots els prejudicis formats a causa de les seqüències que ha fet per la televisió. Per mi és el rei de la comèdia, sempre dins del seu paper que ja domina d'home senzill, poca cosa, encantat i sensible.

El Condal no estava ple. De la meitat cap enrere de la butaques es veia ben buit: efectes de la crisi que viu la cultura? Segurament. Veure un teatre sense espectadors és una de les coses que em fa més llàstima. (La cultura no és un luxe).

Quan ja estàvem situats en els nostres seients, només retirar les cortines ja vaig veure que ens havíem equivocat d'obra. No és que estigués malament, sinó que anàvem amb una idea equivocada del que esperàvem veure. Deixeu-me que us ubiqui una mica de què va l'obra: és una comèdia satírica sobre el Primer Ministre de Regne Unit i tot el seu equip. Aquests han de resoldre alguns dels problemes econòmics en els que es troben, prenent unes difícils decisions. Segurament, el nom us resultarà familiar de la famosa sèrie televisiva que emetien la BBC als anys 80. Realment, tot i que han passat trenta anys des de que es va escriure, crec han sabut escollir el moment adequat per tornar-la a fer, ja que no es queda gens antiquada i s'adapta perfectament a la situació política en la que vivim.

La primera part de l'obra és una mica densa, ja que et posen en context. Et mostren una quantitat d'informació a un ritme vertiginós, és a dir, has d'estar molt atent a tot el que es diu per no perdre el fil. En el cas de les meves àvies, pobres, penso que no van entendre res. La segona part és menys feixuga, i fins i tot pots arribar a riure més, ja que és més dinàmica.

Fotografía Paco Amate


Sortint de l'obra, just quan ja circulàvem per l'avinguda Paral·lel, notàvem una sensació rara. Dèiem que l'obra havia estat bé, però que era un altre tipus d'humor. No vam acabar rient desesperadament com ens imaginàvem. Suposo que el que buscàvem era plorar de riure, i el que ens vam trobar era un comèdia negra amb humor anglès i intel·ligent. Bé, almenys he descobert que no sóc d'humor anglès.




divendres, 1 de febrer de 2013

Jo MAI MAI he escrit un blog

Sé que vaig tard, però fa dies que tenia ganes de començar amb aquesta entrada el blog. Ara que ja he trobat el temps que necessitava, us parlaré del concert que vaig assistir el divendres 18 de gener. Per mi era una nit especial: a part de ser el meu aniversari, tenia aquells nervis que apareixen quan vas a un lloc nou i estàs encuriosit per saber com anirà. El tema era: concert a la sala Apolo, un cartell que posava Joan Dausà i els tipus d'interès i els tres companys que havia arrossegat fins allà no sabien ni qui era el cantant, ni quin tipus de música tocava, és a dir, com si els hi dic que els he portat a un concert de música heavy metal, que no em van demanar cap més explicació que la del preu de l'entrada. Per tant, podeu observar quin era l'escenari en el qual em trobava. Només creuava els dits pensant "Joan, avui no em fallis!".

Fent cua per poder entrar al local, em vaig quedar bocabadada mirant aquells cartells que posava "entrades exhaurides", i en aquest moment és quan em vaig dir que aquí i avui se'n faria una de bona. Seguidament, pujant les escales i fent-me pas entre la gent per agafar un lloc ample i discret per poder gaudir de l'espectacle, vaig observar que més que espectadors això era una reunió d'amics. El caliu era molt agradable i allà tothom es coneixia.

A les 21'30h, apareix Joan Dausà que es situa davant del piano en posició central amb el seu grup (els tipus d'interès) envoltant-lo. Una de les coses que el caracteritza i que no pot amagar és el seu passat de comunicador/ locutor/ actor. És meravallós com connecta i elogia el públic - segons la meva opinió, de vegades s'accedeix de floretes-, canviant els papers i fent-los a ells protagonistes de tot aquell enrenou. I el més difícil i que obté ràpidament és la resposta agradable del públic cantant cada una de les paraules de cada cançó i alhora fent treure a cadascuna de les noies de la sala un somriure d'orella a orella. Realment, aquesta bona connexió la gent ho agraeix.

Els amics que portava, com us he comentat anteriorment, no sabien qui dimonis era aquest senyor que cantava una famosa cançó del popular joc JO MAI MAI. Doncs, per fer-ho una mica curt, diríem que el Sr. Dausà va engegar aquest projecte el 2010 amb una colla d'amics per realitzar aquest àlbum. Va guanyar el sona 9 per votació popular i això encara el va ajudar a fer el salt per crear el nou àlbum en català el passat 2012.

Després d'aquest petita crònica, puc dir que va ser un bon concert i un bon regal d'aniversari. Si mai teniu l'ocasió de poder-hi anar, jo no dubtaria ni un moment i faria el doble clic que cal per comprar una entrada per internet. Segur que en algun moment del concert alguna de les cançons de desamor que acostuma a cantar et farà remoure el teu interior recordant una paraula, una frase o quelcom que tens gravat dins teu.

P.D. El Joan no em va fallar.


Cançó jo Mai Mai