"Realment, ens falta molt per descobrir. Voleu fer-ho amb mi?"

dimecres, 6 de febrer del 2013

Sí, Primer Ministre

Com de costum a casa meva des de fa uns anys, ens regalem entrades de teatre per Nadal. D'aquesta manera oblidem les nostres esgotadores feines per unes hores i gaudim d'una nit de cultura amb família. Ahir, justament, va ser el dia de gaudir del regal. Em sembla que érem uns 20! Hi érem tots: des de les meves àvies de 86 anys fins el meu cosí petit. Bé, ja no és tan petit, ara que ho penso farà 18 anys d'aquí dos dies... Anem al gra.

Aquest any l'obra escollida va ser Sí, Primer Ministre dels autors Anthony Jay i Jonathan Lynn i amb director Abel Folk. De cap de cartell hi han posat a Joan Pera envoltat de grans i reconeguts actors catalans. Haig de confessar que mai havia estat gaire fan de Joan Pera fins el dia que el vaig veure en directe a l'obra el Joc dels idiotes. En aquell moment vaig descobrir un gran actor, i vaig esborrar tots els prejudicis formats a causa de les seqüències que ha fet per la televisió. Per mi és el rei de la comèdia, sempre dins del seu paper que ja domina d'home senzill, poca cosa, encantat i sensible.

El Condal no estava ple. De la meitat cap enrere de la butaques es veia ben buit: efectes de la crisi que viu la cultura? Segurament. Veure un teatre sense espectadors és una de les coses que em fa més llàstima. (La cultura no és un luxe).

Quan ja estàvem situats en els nostres seients, només retirar les cortines ja vaig veure que ens havíem equivocat d'obra. No és que estigués malament, sinó que anàvem amb una idea equivocada del que esperàvem veure. Deixeu-me que us ubiqui una mica de què va l'obra: és una comèdia satírica sobre el Primer Ministre de Regne Unit i tot el seu equip. Aquests han de resoldre alguns dels problemes econòmics en els que es troben, prenent unes difícils decisions. Segurament, el nom us resultarà familiar de la famosa sèrie televisiva que emetien la BBC als anys 80. Realment, tot i que han passat trenta anys des de que es va escriure, crec han sabut escollir el moment adequat per tornar-la a fer, ja que no es queda gens antiquada i s'adapta perfectament a la situació política en la que vivim.

La primera part de l'obra és una mica densa, ja que et posen en context. Et mostren una quantitat d'informació a un ritme vertiginós, és a dir, has d'estar molt atent a tot el que es diu per no perdre el fil. En el cas de les meves àvies, pobres, penso que no van entendre res. La segona part és menys feixuga, i fins i tot pots arribar a riure més, ja que és més dinàmica.

Fotografía Paco Amate


Sortint de l'obra, just quan ja circulàvem per l'avinguda Paral·lel, notàvem una sensació rara. Dèiem que l'obra havia estat bé, però que era un altre tipus d'humor. No vam acabar rient desesperadament com ens imaginàvem. Suposo que el que buscàvem era plorar de riure, i el que ens vam trobar era un comèdia negra amb humor anglès i intel·ligent. Bé, almenys he descobert que no sóc d'humor anglès.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada